Emili, amic, moltes felicitats per la teva jubilació.

Vull recordar-te tres moments especials de la nostra vida professional compartida.

Final de BCN 92.
L’alcalde Maragall em crida i em diu:
“Cabruja, hem d’enderrocar el pavelló de l’INI per donar visibilitat al Mies van der Rohe i posar la primera pedra al Polígon Pedrosa”,
aleshores encara un descampat inaccessible.
“La ciutat no pot caure en depressió postolímpica.”

Conversa amb el nostre president, Antoni Negre:
“D’acord amb l’enderrocament, però res de primera pedra a Montjuïc 2.”

Te’n recordes, Emili?

Davant el conflicte… una idea brillant:
A les fires, el que s’estén no són pedres, sinó moqueta. Doncs farem un rectangle gegant de moqueta blava, amb el logo de Fira, al bell mig del Polígon Pedrosa.

“I la premsa, com hi arribarà?”
Cap problema! La primera moqueta la veurien des de l’aire, en helicòpter, el mateix que anava de la Fira de Montjuïc a Pedrosa.
I així va ser!

Negre i Maragall, rendits davant la imaginació que va evitar un conflicte institucional.

Segon record.
Emili, ¿has vist la pel·lícula Històries de la Fira?
“No, no l’he vista. Què vols que fem?”
Doncs farem una projecció per a tot el personal de Fira, convidant al director de la pel·lícula, Rovira Beleta, al Palau de Congressos.

Dit i fet! Una pel·lícula plena de gags de l’inoblidable Miguel Gila, rialles, bon ambient i fins i tot crispetes a dojo.
¡Bravo, Emili!

I el darrer record.
Cada inauguració de saló era un repte: una polèmica i un problema.
¿Qui inaugurava? ¿Quina bandera hi havia d’hissar?

La teva solució, com sempre, elegant i pràctica:
Si el tema és insoluble, fem-ne dues inauguracions… o tres, les que calguin, per evitar enfrontaments institucionals.

Ministres, l’alcalde, el president de la Generalitat, consellers… i fins i tot Loquillo van ser protagonistes d’aquells moments.
I les cintes per tallar? La blava, l’europea… i tantes tisores com fossin necessàries. ¡Bravo, Emili!
Gràcies, de tot cor, per la teva amistat