JOSEP MARIA SERRA I MARTÍ

Resulta francament impossible afegir res de nou a la magnífica descripció i comentaris que sobre Josep Maria Serra i Martí recull el llibre “Gent de la Casa Gran”, publicat per l’Ajuntament de Barcelona.

De manera que m’afegeixo a reforçar tots els elogis en ell descrits i sols pretenc, modestament, relatar algunes anècdotes, poc conegudes que perfilen més, si és possible, la seva potent personalitat, especialment el seu sentit de l’humor 

A en Serra Martí i a en Pau Verrié els conegué a l’entrevista de selecció que ambdós em van fer per a incorporar-me com a director de zona dels mercats municipals. 

Recordo la pregunta clau d’en Josep Maria a l’entrevista. A Barcelona, la vaga que van portar a terme els treballadors de FOCSA i aquesta empresa, va esdevenir un important conflicte ciutadà i produí seqüeles de desconfiança política i sindical. 

Els meus antecedents curriculars podien crear-los-hi dubtes respecte si era la persona adequada. 

“Què faria vostè com a responsable municipal del servei de neteja si es produís un conflicte entre els treballadors i la concessionària que portés al límit l’abandó de deixalles als carrers de la ciutat?”. 

No us dono aquí la resposta, però poden imaginar que fou la que a en Serra i Martí l’hi complagué, i a mi em va ajudar a ser l’elegit. 

I aquí va començar la meva relació amb qui fou el meu cap durant quasi vuit anys. 

Vull explicar tot seguit algunes anècdotes, poc conegudes, que afegeixen algunes gotes d’humor a la ressenya biogràfica d’en Josep Maria. 

Al poc temps d’exercir de director al mercat de Felip II, (allà estava la meva oficina) es produí un fet que recordo amb molta simpatia, i que ens va provocar una irreprimible rialla. 

Un dia, el president del mercat ens informà que havien tingut reunió de venedors i que havien decidit sol·licitar a l’Ajuntament el canvi de nom del seu mercat. 

“Què proposeu?”. 

“Volem que el mercat s’anomeni Mercat de Felipe González, proposem aquest per què, amb un Ajuntament socialista obtindrem simpaties municipals per tal de que ens facin l’aparcament nou i els nostres clients gaudeixin d’aquest servei.” 

Riguérem amb ganes i preguntàrem, una i altra vegada, si ens estaven prenent el pel, obtenint per resposta, un somriure contagiós. 

Compartírem rialles per aquesta ingènua i divertida iniciativa que, en qualsevol cas, afavorí la distensió amb l’Ajuntament. 

Ah! I temps desprès es va construir l’aparcament el nom del qual, a dia d’avui segueix sent el mateix, sense cap altra proposta, que es conegui, de canviar-lo pel de Felip VI. 

Un altra somriure compartit: 

150 aniversari del Mercat de La Boqueria. Multitud d’actes de celebració i entre ells, un espectacle del grup teatral de “La Cubana” consistent en la instal·lació d’una parada, just a l’entrada del mercat, amb una venedora, és una manera de dir-ho, cridant als presents per vendre’ls pedres de mides diferents i totes elles miraculoses… Unes per posar al brou i donar-li sabor, altres, per decorar els plats i sorprendre al marit i, les més exitoses, aquelles que, bullides durant una setmana i un cop begut, el seu brou produïen embarassos ràpids. S’ho imaginen?… Un fart de riure. La funció fou insuperable. Tant que, un inspector de consum va aixecar acta per manca de llicència d’activitat, i va trucar a la central sol·licitant el serveis de la Guàrdia Urbana, naturalment, no va haver cap tipus de sanció. 

L’inspector, amb sentit de l’humor va entendre la comèdia i en Josep Maria, al explicar-li l’incident va riure com mai abans l’havia vist riure. 

I la última, la més divertida. 

Recorden l’eslògan VINE AL MERCAT REINA. VINE AL MERCAT XATO? Moderna i genial, aquesta activitat de promoció dels mercats fou el preàmbul d’altres èxits que recolliren nombrosos premis nacionals i internacionals. 

VINE A CLASSE, VINE AL CARNAVAL, VINE AL CONCERT, VINE A LA FIRA i molts més reclams segons l’activitat prevista. 

Però m’aturo en questa darrera versió, la de VINE A LA FIRA. 

Li vam proposar al director de la institució d’aquell moment que els mercats podien ser un bon instrument de promoció del certamen de juny que estava clarament en davallada . Vam acordar els cartell, la imatge, el seu contingut, la distribució d’entrades. Tot a punt, i rebem una trucada del director de la fira: 

“Pareu màquines si us plau”. 

“Què passa?, Quin és el problema?”. 

Ningú s’havia adonat en que el president de la Fira de llavors era Reyna de cognom i, com a conseqüència, VINE AL MERCAT REINA, era tota una invitació per treure punta a l’eslògan. 

Naturalment la REINA desaparegué, però els riures d’en Josep Maria encara dominen aquestes divertides anècdotes que ara recordo i que comparteixo amb vostès, amb tot l’afecte i admiració que sento per la persona que em va donar la seva confiança i l’oportunitat de créixer professionalment. 

Gràcies, infinites gràcies, Josep Serra i Martí 

TRADUCCION;

HOMENAJE A JOSEP MARIA SERRA I MARTI 

Resulta francamente imposible añadir nada nuevo a la 

magnífica descripción y comentarios que sobre Josep María 

Serra Martí recoge el libro Gent de la Casa Gran, 

publicado por el Ayuntamiento de Barcelona. 

De manera que me apunto a reforzar todos los elogios en él 

descritos y solo pretendo, modestamente, relatar algunas 

anécdotas, poco conocidas, que perfilan más, si cabe, su 

potente personalidad. 

A Serra Martí y a Pau Verrié los conocí en la entrevista de 

selección que ambos me hicieron para incorporarme como 

director de zona de los mercados municipales. 

Recuerdo la pregunta clave de Josep María en la entrevista. 

En Barcelona, la huelga que desembocó en un conflicto 

ciudadano, entre los trabajadores de FOCSA y la empresa, 

produjo secuelas de desconfianza política y sindical. 

Mis antecedentes curriculares podían crearles dudas 

respecto a si era la persona adecuada. 

“¿Que haría Vd. como responsable municipal del servicio de 

limpieza si se produjera un conflicto entre los trabajadores 

y la concesionaria que llevara al límite el abandono de 

basuras en las calles de la ciudad?” 

Excuso aquí dar la respuesta. Pero pueden imaginar que 

fue la que a Serra Martí le complacía y a mí me ayudaba a 

ser el elegido. 

Y ahí empezó mi relación con quién fue mi jefe durante casi 

8 años. 

Quiero explicarles ahora algunas anécdotas, no conocidas, 

que añaden unas gotas de humor a la reseña biográfica de 

Josep Maria. 

Al poco tiempo de ejercer de director, en el mercado de 

Felipe II, ahí tenía mi oficina, se produjo un hecho que 

recuerdo con mucha simpatía, y que nos provocó una 

irreprimible carcajada. 

Un día, el presidente del mercado, nos informó que habían 

tenido reunión de vendedores y que habían decidido 

solicitar al Ayuntamiento el cambio de nombre de su 

mercado. 

“¿Que proponéis?. “Queremos que el mercado se llame 

Mercado de Felipe González. Proponemos este nombre 

porque, con un Ayuntamiento socialista, obtendremos 

simpatías municipales para que nos hagan el aparcamiento 

nuevo y nuestros clientes gocen de este servicio.” 

Reímos con ganas y preguntamos, una y otra vez, si nos 

estaban tomando el pelo, obteniendo por respuesta, una 

sonrisa contagiosa. 

Compartimos risas por esta ingenua y divertida iniciativa 

que, en todo caso, favoreció la distensión con el 

ayuntamiento. 

Ah! Y tiempo después se construyó el parquin cuyo 

nombre, a día de hoy, sigue siendo el mismo, sin ninguna 

propuesta, que se conozca, de cambiarlo por el de Felipe 

IV. 

Otra sonrisa compartida. 

150 aniversario del Mercado de la Boqueria. Multitud de 

actos de celebración y, entre ellos, un espectáculo del 

grupo teatral de la Cubana, consistente en la instalación de 

una parada, justo a la entrada del mercado, con una 

vendedora, es un decir, llamando a los presentes para 

venderles piedras de tamaños diferentes y todas ellas 

milagrosas. 

Unas, para poner en el cocido y darle sabor, otras, para 

decorar los platos y sorprender al marido y, las más 

exitosas, aquellas que, hervidas durante una semana y 

bebido su caldo se conseguían embarazos rápidos. 

¿Se lo imaginan?. Un hartón de reír. La función fue 

insuperable. 

Tanto que, un inspector de consumo levantó acta por 

carecer de licencia de actividad, y llamó a la central 

solicitando los servicios de la guardia urbana. 

Naturalmente, no hubo sanción alguna. El inspector, con 

sentido del humor, entendió la farsa y Josep Maria, al 

explicarle el incidente, se rió como nunca antes lo había 

visto reír. 

Y la última, la más divertida. 

¿Recuerdan el slogan VINE AL MERCAT REINA. VINE AL 

MERCAT XATO? 

Moderna y genial, esta actividad de promoción de los 

mercados fue el preámbulo de otros éxitos que recogieron 

numerosos premios nacionales e internacionales. 

VINE A CLASSE , VINE AL CARNAVAL, VINE AL CONCERT, 

VINE A LA FIRA y muchos más reclamos siempre según la 

actividad prevista. 

Pero me detengo en esta última versión; la de VINE A LA 

FIRA. 

Le propusimos al director de la institución de aquel 

momento que los mercados podían ser un buen 

instrumento de promoción del certamen de junio que 

estaba claramente en declive. 

Acordamos los carteles, la imagen, su contenido, la 

distribución de entradas. Todo a punto, y en eso recibimos 

una llamada del director de la Fira; “Parad máquinas, por 

favor” 

¿Qué pasa, cual es el problema? 

Nadie había caído en que el presidente de la Fira de 

entonces era Reyna de apellido y, como consecuencia, VINE 

AL MERCAT REINA era toda una invitación para sacar punta 

al slogan. 

Naturalmente desapareció la REINA del reclamo, pero las 

risas de Josep María aún dominan estas divertidas 

anécdotas que ahora recuerdo y comparto con ustedes, con 

todo el cariño y admiración que siento por la persona que 

me dió su confianza y la oportunidad de crecer 

profesionalmente. 

Gracias, infinitas gracias, Josep María Serra i Martí.